De víctimes a assassines: “Noves dames del crim”

IMG_20160418_120132Per Carolina A. Crespo. 

 

En multitud d’ocasions hem parlat, des d’aquest racó nostre de la xarxa, de la importància de la transformació dels rols de gènere en la producció literària i artística.

I justament aquest passat cap de setmana, vam tenir l’oportunitat de llegir un interessantíssim article de Marta Fernández a la revista JotDown, que versava sobre la tràgica vida de les tres grans femme fatale del cinema per excel·lència, Marilyn Monroe, Rita Hayworth i Ingrid Bergman, i sobre el que va suposar per la seva trajectòria la seva relació amb grans mites intel·lectuals, com van ser Arthur Miller, Orson Welles i Roberto Rossellini. Molt encertadament, la seva autora titulava aquest article “Mujeres que abrazan por la espalda”, incidint en la idea de com, fins i tot grans artistes i actrius, van posar el seu talent en segon pla, encegades per l’amor romàntic i per la presència i veu autoritzada de l’home brillant.

És interessant, doncs, reflexionar sobre com, al llarg dels segles, tant en l’art com en la vida, la figura femenina ha quedat relegada al paper de víctima que necessitava ser salvada, al d’objecte preciós i sexualitzat, premi per al mascle amb millors aptituds i habilitats, amb totes les conseqüències, doloroses i, de vegades fins i tot mortals, que això implica.

Però alguna cosa està canviant, i antologies temàtiques com “Noves dames del crim” (Llibres del delicte), demostren que la incorporació de noves autores al panorama literari, i al gènere noir en particular, traslladen el focus d’atenció cap a les dones protagonistes, investigadores i assassines, construint històries tècnicament impecables, colpidores i inquietants.

La gran Rita Hayworth, qui va mantindre una relació amb Orson Welles.

La gran Rita Hayworth, qui va mantindre una relació malaltissa amb Orson Welles.

Aquest volum té un precedent, “Elles també maten”, editat també per Llibres del Delicte, i cal dir que no decep en absolut al lector/a més exigent, ans al contrari.

Un dels principals encerts d’aquesta antologia, a parer nostre, és la cura amb la qual intuïm que la coordinadora, Anna Maria Villalonga, ha escollit els relats. Una prova clara és, no només la qualitat literària que impera en l’obra, sinó la gran diversitat de registres i estils que hi trobem.

L’espectre d’històries en les quals s’endinsarà el lector/a és ben ampli, i abasta des de les trames més disteses, inclús paròdiques, fins a veritables drames humans. Malgrat les diferències, cal remarcar que tots els relats comparteixen un treball profund en aspectes com el punt de vista o la caracterització dels personatges, i que els diferents models d’estructura, tancats de manera satisfactòria, afavoreixen l’empatia i complicitat amb les qui ens situem a l’altra banda de la pàgina.

Alguns relats són molt intensos, dibuixant personatges amb una profunditat psicològica que remou, com “Juliana” de Raquel Picolo, o “La carnissera” de Gemma Pasqual; d’altres dibuixen un escenari inquietant i obscurament versemblant, com el “Maestoso, rallentando” d’Anna Moner,  “Els noms dels animals” de Rosa Ribas, o “El violí mut” de la mateixa Villalonga; hi ha alguns que podrien perfectament esdevenir una novel·la, com “Exótika” d’Isabel Franc, o “Els artistes també paguem hipoteca” de Sílvia Romero; i fins i tot hi ha alguns d’aquells tan rodons que no els hi sobra ni una coma, com “-Tar” de Roser Cabré-Verdiell.

En definitiva, una obra molt recomanable per a totes i tots els amants del gènere negre que vulguin conèixer noves (i no tan noves) veus del nostre panorama literari.

 

 

 

Advertisements