4 llibres que no hauríeu de comprar per Sant Jordi i una crida “desesperada”

throw-book-vintage

Per Carolina A. Crespo.

A unes hores de l’esperada Diada de Sant Jordi, probablement molts/es de vosaltres ja haureu elaborat la vostra llista de possibles llibres per regalar als vostres familiars i amics/gues, i haureu dedicat (o ho hauríeu d’haver fet!) les darreres setmanes a enviar senyals, més o menys subtils, sobre quins són els autors/es que esteu desitjant tenir entre les mans.

Aquesta jornada (una absoluta bogeria per llibreters, editores i escriptors/es de tota mena) és, sense cap dubte, un dia especial per tots els i les apassionades de la literatura. Caminar per viles i ciutats plenes a vessar de l’olor de llibre nou, contemplar els carrers plens de paraules, i detenir-te a cada pas per fullejar un autor/a desconegut és el pla perfecte de qualsevol aficionat/da a la lectura.

No obstant això, abans de capbussar-vos en el bombardeig de presentacions, signatures, i trobades amb llibreters/es més o menys ansiosos per vendre-us les seves novetats, us hem volgut preparar un petit llistat dels llibres que, almenys a parer nostre, no són una bona opció per aquest Sant Jordi.

DOS FIGURES MOLT PROMOCIONADES DE LES QUALS NO US HEU DE FIAR

  • Per a tots els qui heu llegit “El mapa y el territorio” o “Las partículas elementales”, us sonarà estrany que Michel Houllebecq ocupi el primer lloc del nostre rànquing. Sense menystenir gens ni mica aquestes dues magnífiques obres, considerem que Sumisión, malgrat la desproporcionada i polèmica campanya mediàtica que va girar entorn de la seva publicació, és una novel·la que es troba molt lluny de les expectatives creades. El vessant paternalista i eurocèntric de l’autor (amb tics perillosament propers a la xenofòbia) és tan aclaparadora que desvirtua completament la història. La trama avança a dures penes, precàriament articulada, i els personatges, caricatures a la recerca d’un autor, vaguen per les pàgines sense rumb. El conflicte social que esclata després de la victòria electoral d’un partit islàmic al cor d’Europa (“ganxo” indubtable de l’obra) és representat d’una forma maniquea, i els cossos de les dones es converteixen, una vegada més, en mers objectes sexuals on es reflecteix la ideologia política d’ambdós “bàndols”.

booksendtrada

  • El “Clave K” de Margarita Rivière, va esdevenir també una bomba editorial amb una estudiada campanya de promoció al darrere. La situació política de Catalunya, tan connectada amb el rerefons de l’obra, va suposar un “efecte crida” i va disparar les vendes d’una obra que, malauradament, no mereixia tanta atenció. El que es presentava com una obra de ficció que havia estat censurada per la seva àcida crítica als entramats de corrupció i abús de poder del panorama polític català, era en realitat, als ulls de qualsevol lector/a una mica espavilat, una novel·la feta d’instantànies mal manipulades a partir d’una metàfora tan evident que resultava insostenible. Així, una vegada establertes les equivalències en les primeres línies, poc interès li quedava al lector/a, qui hagués tret més profit fent un poc d’hemeroteca i estalviant-se, a més, les caracteritzacions dels personatges femenins, destinats a ser part del decorat, a representar rols tradicionals i a no parlar entre elles.

 

 

UN ALTRE ARTICULISTA DEL PAÍS I UNA NOVETAT EDITORIAL

  • El fet que Vargas Llosa (octogenari premi Nobel, articulista de premsa i un dels assenyalats pels ja famosos “papers de Panamá”) publiqui una novel·la és tot un esdeveniment editorial que no podem obviar. No obstant això, molts/es estareu d’acord en el fet que l’autor de novel·les tan memorables i rotundes com “La ciudad y los perros” o “La fiesta del chivo” ha caigut amb la seva darrera obra, “Cinco esquinas”, en els vicis del bestsellerisme i l’obvietat. Tal com molt encertadament apuntaven en la seva ressenya els companys d’El Cultural, els personatges perden força i vida en una obra plena a vessar de ‘clichés’ i a priorismes. Malgrat pugui interessar pel rerefons històric que assenyala les brutalitats del règim de Fujimori (encara més amb la seva filla en el punt de mira de la segona volta de les presidencials de Perú, previstes pel pròxim mes de juny), la credibilitat i la trama queden desdibuixades, com era el cas de Houllebecq, perquè es fa massa evident que allò que interessa a l’autor no és la narració, sinó convèncer el lector i fer-lo partícip de la seva opinió.
  • “L’aniversari”, de la premiada novel·lista Imma Monsó, ocupa el darrer lloc en la nostra llista. Hem de reconèixer que tenim ganes de donar-li una altra oportunitat a aquesta autora, ja que ens vam apropar a aquesta obra sense cap referència ni cap lectura prèvia. Sigui com sigui, si també és aquest el vostre cas, no us recomanem que us endinseu en la producció literària de Monsó amb aquest thriller. Una parella en crisi i un missatge enigmàtic sobre la celebració d’un aniversari ens obren les portes d’una història que, de nou, malbarata les expectatives del lector/a. L’equilibri d’aquesta seqüència amb una segona trama massa conduïda pel narrador esdevé precari des de la primera part de la novel·la, i es farà palès finalment que només era una tècnica narrativa emprada com a recurs “fàcil” per activar el mecanisme de la intriga. Els personatges tampoc són un punt a favor, ja que van perdent versemblança segons anem passant les pàgines, i el fet que estiguin massa caracteritzats pel narrador i la seva psique quedi tan diluïda, fa que ens vagin semblant menys i menys creïbles. A banda, l’excés de dades irrellevants que confonen al lector i dibuixen hipòtesis impossibles, i un final accelerat i sospitosament il·luminador no contribueixen a millorar l’escenari.

 

 

UNA CRIDA: LLEGIU EN CATALÀ I LLEGIU OBRES ESCRITES PER DONES

  • Per posar el punt final a aquest article, qui signa aquestes línies vol aprofitar per fer una petita crida des d’aquest racó de la blogosfera: Si podeu, compreu literatura en català i obres escrites per dones. Volem aclarir que no es tracta d’un caprici o una qüestió de fetitxisme; a parer nostre és fonamental, més encara en dies com aquest, donar impuls a les obres escrites en llengües minoritzades i minoritàries, i dotar de visibilitat a les escriptores del nostre panorama editorial, figures que, encara avui dia, són tan sovint relegades al segon plànol.

 

cc


fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements