Pedrolo, un autor que encara crema a les nostres mans

 

Pedrolo ok“Si el llibre crema, no l’apaguis”

(Manuel de Pedrolo)

Per Carolina A. Crespo.

Amb aquesta cita tan significativa es donava el tret de sortida a la presentació de l’obra “Manuel de Pedrolo i la nació”, ahir a la Llibreria de la Rambla de Tarragona.

No és cap secret per ningú que, encara avui dia, Pedrolo és, malgrat l’excel·lent qualitat de la seva obra, un autor oblidat. Escriptor prolífic i innovador per excel·lència, ha rebut una atenció minsa per part de la crítica literària, especialment si fem una comparativa amb altres autors i autores coetanis, com és el cas de Rodoreda, els quals han estat analitzats amb profunditat i reivindicats com escriptors/es clau per entendre l’evolució de la literatura catalana contemporània.

Aquesta obra, centrada en l’etapa creativa de l’any 57 al 82, no pretén ser de caràcter biogràfic, sinó que, com apuntava l’autor, l’historiador Xavier Ferré, vol reflectir com “Pedrolo es projecta en el seu propi temps a través de la seva escriptura”.

Ferré elabora de manera exhaustiva un recorregut per la seva creació periodística, narrativa i teatral, a partir de cartes personals, d’entrevistes amb els seus coetanis, d’articles de premsa i de les obres de ficció més representatives d’aquesta època, escrites a cavall entre el franquisme i la transició.

I no va ser aquesta una tasca senzilla, ja que com apuntava l’autor, l’arxiu de Pedrolo pateix la indiferència de les institucions i la poca eficiència administrativa del sistema, i roman sense classificar en el castell de Concabella, en el que sembla una mena de broma del destí (un retorn al feudalisme, comentava amb ironia Ferré).

IMG_20160406_112357

Destaca la intenció de Ferré per intentar aprofundir en una lectura en clau històrica de l’obra de Pedrolo, reivindicant la tetralogia de “La terra prohibida” com un referent pels estudis d’ història de Catalunya. Així mateix, resulta molt interessant la investigació entorn de la seva amistat personal i intel·lectual amb l’escriptora Maria Aurèlia Capmany,  de la seva tasca com a traductor, o de la seva figura com a autor teatral (emmarcat en l’existencialisme), partint “no d’una assumpció passiva de la realitat”, sinó intentant cercar l’agitació de consciències i el “posicionament actiu” del públic i dels lectors/es.

Pedrolo era, en paraules de Ferré, un autor que “es fa independentista després de viure els horrors del feixisme i la guerra”, i que es demana de manera constant en els seus escrits “què pot fer l’individu davant l’opressió política i cultural”. També es reflecteix en aquesta obra el Pedrolo més solidari, qui signa manifests i participa de manifestacions, qui escriu articles contra el Papa i contra “el muntatge de l’autonomisme” articulat pels polítics i les classes benestants. Un Pedrolo que no escriu per esteticisme sinó per denunciar les clavegueres del sistema, un avançat al seu temps que ja defensava “la unió necessària de la lluita social i nacional”.

En definitiva, estem davant d’un estudi necessari i clarificador, i una passa més en el camí de la justa reivindicació d’un escriptor conscient del seu paper com agent social, cultural i polític, tant polèmic com visionari, i sense el qual no s’entendria gran part de la producció literària en llengua catalana dels nostres dies.

 

 

 

 


fotoblog1

Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements