Un record d’infantesa sembrat de poesia

“He comprès que junts formem part de la roca indestructible de la memòria viva”

(Fragment)

Per Carolina A. Crespo.

Sonen els primers acords i aquella veu profunda, que semblava sortir del darrer racó del cos i l’ànima del trobador inoblidable, l’Ovidi, inaugura la lectura.

“Com un record d’infantesa” (Sembra Llibres, 2015), del músic i activista Feliu Ventura  és, sense dubte, un dels encerts editorials del panorama literari actual en català.

Aquesta obra és la primera novel·la de Ventura, però se n’ha sortit airós, estrenant una prosa amb cadència poètica, sinestèsica, indestriable dels sons de les cançons, del soroll de les bales, de l’olor d’espígol, mel i gingebre.

La novel·la parteix de la perspectiva d’un narrador en primera persona, Víctor Nahuel, qui després de la mort del seu avi viatjarà des de Xile a la terra dels seus avantpassats, al País Valencià. Allà trobarà respostes a incògnites amb les quals ni tan sols sabia que havia conviscut des que va néixer. L’honestedat d’aquest tipus de narrador ens converteix en còmplices silenciosos del seu viatge, en observadores de la facilitat amb la qual la brutalitat d’un règim polític dictatorial pot colpejar allà on menys s’espera.

Avançarem així, línia a línia, de la mà d’un protagonista inicialment escèptic, qui recorrerà els laberíntics camins de la memòria a través de paisatges i veus d’un passat que sent que no li pertany.

A través del contacte i la memòria de diversos personatges peculiars, on hi seran ben presents tant el mateix Ovidi Montllor o el músic mallorquí Guillem d’Efak, com antics militants de la resistència xilena i espanyola, Víctor prendrà finalment consciència del lloc que ocupa en el món i el paper que vol/pot jugar en ell.

Malgrat tractar-se d’una obra amb clar rerefons polític, ni autor, ni narrador, ni protagonista aprofiten per intercalar monòlegs adoctrinadors i això fa que la trama funcioni, que el fil argumental no es trenqui. Només tenim els records soterrats que surten a la llum entorn d’una taula de cuina, els sentiments a flor de pell i les cançons que envolten una història que avança sense pressa, fluint a través d’una estructura senzilla feta de seqüències breus, sense complicacions meta narratives, pas per pas.

L’estil de Ventura esdevé així fresc i natural, i la combinació d’un llenguatge clar i directe per descriure i fer avançar l’acció, i d’una veu interna del protagonista que ens parla des d’un univers metafòric propi, en perfecte equilibri, afavoreixen una lectura ràpida i apta per un públic lector ampli.

En definitiva, aquesta novel·la breu, plena a vessar de poesia, memòria i consciència, és una mostra més del fet que la simplicitat no té per què entrar en contradicció amb la qualitat literària.

I ara, un poquet de silenci, que ja comencen a sonar de nou els primers acords…

 

 

cc


fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 

 


 

Advertisements