Tot és neu i, enmig, una potent veu narrativa que hauríeu de llegir

 

possiblefoto1 “Tot és neu. És un espai infinit de neu i enmig d’aquest espai infinit hi ha un punt minúscul. Si ens acostem, veurem com aquest punt es converteix en una noia…”

(Fragment)

Per Carolina A. Crespo

Imagineu que esteu assegudes en una butaca, davant el foc o el braser, esperant amb ànsies el moment en què arriba l’autora d’aquest conte i comença a desvetllar un món sencer amb paraules, amb aquell to tan especial,  el to de les bones històries, històries d’aquelles que s’expliquen només quan cau la nit.

 “Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres”, publicat per l’editorial Meteora, té el sabor de les grans històries contades a mitja veu. Mònica Batet (1976), autora d’altres novel·les breus com “L’habitació grisa” i “No et miris al riu”, construeix ara una obra tan senzilla com sòlida.

Sovint, les noves veus narratives busquen la complexitat, la innovació tècnica i l’originalitat en les seves primeres novel·les. I sovint també, ho fan a costa de la història, que queda difuminada i mal sostinguda per un fil argumental confús i poc creïble.

Tanmateix, res d’això no succeeix amb l’obra de Batet qui, emprant una primera persona pretesament innocent i vulnerable, ens conduirà hàbilment a través dels ulls de la protagonista per aquest món de neu, dibuixant els fets i obrint incògnites a través de la seva veu infantil i la seva memòria fragmentària, explicant-nos només el que és imprescindible i deixant així treballar la nostra ment de lectores, la qual finalment reconstruirà la història completa.

IMG_20160107_104126

L’autora utilitza un llenguatge directe però suggerent i el converteix en característic de la protagonista, qui ens introduirà tot seguit a un país situat en un imprecís i inhòspit indret, sotmès a una dictadura militar. I dins de la història, la intrahistòria: la tragèdia individual d’un exili forçat que dividirà la seva família. La nostra protagonista, amb només 8 anys, quedarà sola a casa del seu avi, sense eines per comprendre el món on es troba i el lloc que ocupa en ell.

I això serà tot, l’autora ens deixa tant a cegues com a ella. Només tenim la veu de la nena, les seves expressions, la seva versió del que succeeix al seu voltant, la seva solitud, la il·lusió d’arribar a París pujada en un ós blanc, els quilòmetres de blanca neu, la recerca de la veritat sobre el seu passat, la tenda d’Amundsen i Scott… N’estem soles amb ella, enmig de la blanca neu. Posar totes les instàncies narratives (la narradora, el tema, el llenguatge de les descripcions i dels diàlegs indirectes, l’ús de les el·lipsis, l’estructura circular…) al servei d’aquesta idea per tal d’aconseguir l’efecte cercat és un encert de l’autora, almenys a parer nostre.

Si bé és cert que no és nou parlar d’un grup d’intel·lectuals i resistents oprimits per un règim dictatorial, o de l’eterna cerca dels punts obscurs del passat, s’ha de reconèixer que no hi ha res a l’atzar en aquesta obra i això s’agraeix. És una novel·la compacta, sense pretensions i contada des d’un punt de vista i amb tanta delicadesa que funciona.

No hi trobem digressions, ni excessos paternalistes de la veu autorial, ni molts experiments o piruetes tècniques… Simplement i com dèiem al principi, una narració tan ben contada que moltes vegades tens aquella temptació coneguda i poc habitual de tornar enrere i rellegir algunes línies, pel simple plaer de paladejar-les.

En definitiva, us convidem a llegir aquesta obra amb atenció, estem segures que no us decebrà. I ja sabeu, si us ha agradat aquesta ressenya, no oblideu compartir-la!!

 

cc

 


 

Sobre l’autorfotoblog1

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 

 


 

Advertisements