Si es diu “La dona de gris”, per què el protagonista és un home?

Per Carolina A. Crespo.

“Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll”.

(La dona de gris, Anna María Villalonga)

 

La novel·la negra és un gènere que aglutina de cada vegada més públic lector, fet que explica la nova tendència d’autors i autores que, encoratjats amb la perspectiva de trencar barreres i experimentar més enllà dels models clàssics de la narrativa noir, publiquen obres tan interessants com la que avui tenim entre mans.

Anna Maria Villalonga,  professora de literatura catalana a la Universitat de Barcelona i gestora del blog A l’ombra del crim,  n’és un exemple clar d’aquesta exploració de nous camins narratius. “La dona de gris”, editada per Llibres del Delicte, parteix d’una instantània de la realitat més banal i quotidiana per endinsar-se en les paradoxes, casualitats i amenaçadores situacions que ens esperen en girar la cantonada, si és que ens decidim a acompanyar el protagonista en aquesta aventura.

I malgrat un títol que podria semblar revelador, l’antiheroi que protagonitza aquesta novel·la, una mena d’Humphrey Bogart caricaturesc com ell mateix es descriu, és un home. En aquest cas, la dona, vestida amb robes grises i perduda entre la multitud, encarna l’incident desencadenant i no intervé de manera directa en l’acció, fet que allunya Villalonga de la tradició d’escriptores que, a la manera de Giménez Bartlett, construeixen sagues amb protagonistes femenines que revisen o adapten el prototip d’investigador privat i ment brillant que, amb més o menys audàcia, acaben resolent l’enigma.

En el nostre cas, ens trobem davant un investigador improvisat, un somiador que s’imagina a si mateix com a part d’una trama ficcional que l’atrapa i l’arrossega sense opció. Inicialment tan gris com la seva mirada, descobrirà el seu propòsit existencial gràcies a un encontre casual en un bar del costat del seu domicili. Destaca, en aquest sentit, l’habilitat de Villalonga en la caracterització del protagonista, gràcies a l’ús d’un narrador en tercera persona que, malgrat la seva aparent neutralitat, acompanya en actes i pensaments el seu personatge cada minut del seu viatge sense retorn. Amb reminiscències d’altres antiherois il·lustres, com el Pereira de Tabucci o el Martín Santomé de Benedetti, aquest protagonista ens sedueix inevitablement amb les seves pors i constants peripècies i amb els seus anhels quixotescs, que el fan oscil·lar permanentment entre la intervenció i la passivitat.

Imatge de "La finestra indiscreta", d'Alfred Hitchcock.

Imatge de “Rear Window”, d’Alfred Hitchcock.

Menció a part mereixen els personatges secundaris, la Cèlia i l’Albert, els quals, malgrat no estar tal vegada tan ben perfilats com el protagonista, compleixen a la perfecció el seu paper i contribueixen a crear expectació i fer avançar la trama, participant d’escenes paròdiques, descarnades o entranyables a parts iguals.

És una trama que funciona, amb diversos punts de clímax i anticlímax, però que manté el ritme i torna a remuntar en el desenllaç, amb una estructura ferma i ben aferrada a l’eix temporal en present, que ens embolica en la immediatesa i la màgia de descobrir els fets en el mateix moment que el personatge principal.

També cal esmentar l’encertada elecció d’alguns dels temes secundaris, que romanen latents i entre línies, com ara la invisibilitat de la violència sexista o la constant burla metaliterària de les novel·les de sèrie B. Tampoc no passa desapercebut en aquesta obra el to tragicòmic amb el qual es tracten fins i tot els aspectes més dolorosos de la trajectòria dels personatges, en un gir que beneficia encara més l’empatia cap a ells i elles.

En definitiva, una obra que posa davant de la càmera un dels drames diaris i quotidians que podria tenir lloc en qualsevol barri obrer de qualsevol ciutat del món, i que ens situa com a lectors/es en la posició d’observadors/es, amb les contradiccions que això suposa, amb els remordiments, amb la tristesa, però també, en algun punt, amb l’esperança o fins i tot la possibilitat de l’existència d’una certa “justícia poètica”.

En cas que us interessi conèixer més sobre Anna Maria Villalonga, us deixem l’enllaç a una entrevista del programa Via Llibre.

 

cc

 

 


fotoblog1

 

Sobre l’autora 

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 

 


 

 

Advertisements