Mirant l’adversari als ulls

L'autor francés, Emmanuel Carrere.

L’autor francés, Emmanuel Carrere.

Per Carolina A. Crespo.

Una prosa d’una transparència aclaparadora i una honestedat inesperada impregnen la seva producció literària, i fan d’Emmanuel Carrère (París, 1957) segurament una de les veus narratives més interessants del panorama europeu actual.

 

Arribe tard a “L’adversaire” (Anagrama, 2000), i ho faig qüestionant d’entrada l’afirmació de la contraportada que equipara aquesta obra a un altre dels clàssics del gènere: “In cold blood” de l’immens Truman Capote. Però la curiositat guanya, i em llance a la lectura deixant-me endur pel suggestiu i breu pròleg que m’empeny dins l’estudi de l’autor i la seva quotidianitat, contemplant en les seves mans un exemplar del Libération que explica el cas de Jean-Claude Roman .

Aquesta obra, classificada dins del gènere de l’anomenada non-fiction novel, se situa de manera hàbil en aigües movedisses; a mig camí entre el treball d’investigació periodística, l’autoficció i la metaliteratura, no es decanta per cap i escull el millor de cadascú. Una perspectiva agosarada la de Carrère, sense dubte, però efectiva al cent per cent, i capaç de crear una obra susceptible de ser devorada en qüestió de dies amb la sensació d’estar llegint una literatura impecable.

La història de Jean-Claude Romand, que desdibuixa la fina línia entre el monstre i l’ésser humà ordinari atrapat en un món d’aparences, ens és descoberta des de la reconstrucció dels fets i del recorregut per la vida del protagonista, partint de la documentació judicial i policial a la qual té accés l’autor. Un autor/narrador (les dues instàncies narratives s’ajusten a la perfecció) fascinat i angoixat a parts iguals, que fuig dels prejudicis i intenta comprendre la veritable naturalesa d’aquest fals doctor, pare i membre estimat de la comunitat.

Jean-Claude Romand.

Jean-Claude Romand.

Coneixem de primera mà el seu desajust intern perquè com a lectores l’acompanyem al llarg de tot el procés d’escriptura. I és que Carrére arriba a tal nivell d’honestedat que fins i tot es despulla com a autor mostrant-nos els seus dubtes inicials sobre el punt de vista narratiu.

En aquest sentit, veurem com s’inicia la narració des de la perspectiva de Luc (amic íntim de Romand), en un intent de ficcionar la vivència de les persones més pròximes al protagonista en les hores posteriors a la descoberta dels cadàvers, i com, només vint pàgines després, Carrere abandona aquest punt de vista i reprèn el que ja ens anunciava al pròleg: l’autor en primera persona que contacta amb l’assassí i comença el complex i descarnat procés de reconstrucció.

Però aquest és només un dels nombrosos encerts d’aquest autor francès que evita curosament qualificar les seves obres com a novel·les. El seu ús d’un llenguatge que cerca l’objectivitat no fa altra cosa que contagiar-nos de la seva fascinació i forçar-nos a posicionar-nos, mentre la disposició de les seqüències ens manté en un clímax quasi permanent.

Però la gran paradoxa és que malgrat la pretensió de realitat en aquest tipus de novel·la, Carrère arriba precisament a desvetllar “el que és real” dels fets mitjançant la invenció ficcional dels pensaments del protagonista, malgrat les constants referències a les declaracions dels testimonis o els abundants “No lo recuerdo” del mateix Romand. Imagina, recrea escenes que haurien pogut succeir i és precisament allà quan emergeix la seva profunda comprensió de l’ésser humà que creua amb ell una mirada de reconeixement des de la banqueta dels acusats. Perquè aquesta és la gran contradicció que ens atemoreix: que el gran pecat de Romand és dur fins a les darreres conseqüències una de les característiques més pròpies de la humanitat: el conflicte etern entre l’ego i el veritable jo.

 

Altres enllaços que us poden interessar:

  • Entrevista  en 2012 a Emmanuel Carrère a la revista Letras Libres.
  • Ressenya al blog Eterna Cadencia.

 

 

cc

 

 


fotoblog1Sobre l’autora 

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 

 


 

Advertisements