Neus Català, la veu de la memòria col·lectiva

IMG_20150907_191033

-Sóc roja i sóc comunista perquè em surt de l’ànima, perquè és el que em va ensenyar el pare, perquè els feixistes han declarat la guerra a Espanya i he viscut les injustícies del món en la meva carn, en la dels meus i en la de la meva pàtria- li dic mentre m’assec més a prop seu- Perquè el feixisme va accelerar en mi, inevitablement, el procés que ja germinava en el meu cor, perquè… La vida ja s’encarregarà de donar-me més respostes- afegeixo amb gravetat.

Per Carolina A. Crespo.

Són diàlegs com aquest els que ens fan sentir ben alta i clara la veu de la dignitat indestructible de les resistents, gairebé com si no existís cap intermediari, quasi com si fos la mateixa Neus qui ens ho estigués contant a cau d’orella. “Un cel de plom”, editada per Ara Llibres i escrita per Carme Martí, no és només una biografia novel·lada o una ficció històrica, és molt més que això.

Martí ens desvetlla la vida de la Neus Català des del punt de vista d’una narradora en primera persona, desteixint records i recorrent els afluents de la memòria, intercalant episodis de la infància als Guiamets, els anys de feina com a infermera a Barcelona i a França, el pas per  la presó i les tortures, l’infernal viatge al camp de concentració de Ravensbrück i els anys del buit després de l’alliberament. La trajectòria d’aquesta lluitadora incansable i la seva brutal experiència són suficient carta de presentació, però la realitat és que la prosa de Martí, elaborada sense estridències ni dramatismes, esculpida a colp de record, aconsegueix conduir el lector/a per tots els matisos emocionals possibles, passant del somriure a les llàgrimes d’impotència sense gairebé adonar-se’n.

neus-catala1

Les descripcions dels vagons de bestiar, els catres del camp, la fàbrica o les companyes, vives i mortes, resulten tan nítides que ens traslladen a dins de les escenes, sentint ben forta la sensació insuportable de fam, de ràbia, de solitud i, en els dies menys durs, de solidaritat, de companyonia, d’ànsies de rebel·lió.

La necessitat de la Neus de retenir a la retina tots i cadascun dels detalls per poder explicar les atrocitats quan acabi la guerra es converteix en obsessió, fent que mantingui els ulls ben oberts inclús quan les bestieses superen totes les expectatives. I és això el que queda reflectit en l’acurada mirada de la narradora, que esdevé gairebé càmera i ens dibuixa el pas dels dies amb una exactitud que esgarrifa.

 

“De sobte sento un cloc que em paralitza el cor. Tot seguit, un altre. Comprenc que ha caigut una companya. No la puc veure, no goso moure’m, però és com si la veiés desemparada a terra. Ningú no es mou, sento dues fiblades al cor i em surt un sospir com en dos sanglots.

Ploraria.

Em giraria i l’agafaria.

Ningú no es mou, sabem de sobres què pot implicar. […]

Dues hores més, potser tres…

I neva, ara es posa a nevar. Com les altres companyes, moc els dits de les mans, que no ens permeten amagar-los dins les mànigues. Els peus, mentre no ens diguin res, també els moc una mica. Els aixeco:ara un, ara l’altre. 

Ho explicaré, sortiré viva d’aquí i quan torni al món explicaré el que ens han fet aquestes males bèsties”. 

Destaquen també l’emotivitat de fragments on explica com interpretava Charlot dins dels barracons per fer riure les seves companyes i no tornar boges, o el moment en el qual es fa la fotografia amb la roba de pressa un colp alliberada.

En definitiva, es tracta d’una obra rotunda i imprescindible, narrada amb un llenguatge sincer que neix d’un univers simbòlic propi, amb un ritme trepidant marcat pels flashback i prolepsi que s’alternen en un encertat equilibri, i protagonitzada per uns personatges difícils d’oblidar. És una novel·la paradoxalment plena de vitalitat, que encarna la memòria col·lectiva i que mereix ser descoberta, compartida, recordada. La biografia de Neus Català és una porta oberta a un horror amargament recent i a unes ferides que encara supuren, és l’experiència compartida d’aquells i aquelles que van lluitar fins al final, extenuats/des, sense aturar, per uns ideals que avui dia encara són ben vius.

 

cc

 


fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

 

Advertisements