La femineïtat valenta a “Una terra solitària”

IMG_20150814_114031“Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo”. 

(Fragment)

Per Carolina A. Crespo

Amb aquestes paraules s’obri l’horitzó narratiu d’una novel·la que compleix amb escreix les expectatives dels lectors/es més audaços i exigents.

“Una terra solitària” (Empúries, Narrativa), premi Documenta 2010, és una de les malauradament escasses petites joies que emergeixen de la producció narrativa contemporània.

L’autora, Bel Olid, professora de la UAB i traductora, aconsegueix convertir el que a priori seria una modesta novel·la de reflexió íntima i generacional, en un inesperat collage de potents veus narratives, articulat basant-se en un discurs que alterna narradores i coordenades espai-temporals sense descans, i sense deixar el lector un moment per recuperar l’alè.

Tres històries que han marcat una vida, aquest és l’eix temàtic de l’obra. D’una banda, la trajectòria vital de la protagonista, des d’una infància que poc té de tendra fins a la seva edat adulta, és narrada amb dues veus diferenciades: la nena amb problemes d’adaptació en un complex entorn familiar, i la dona madura però amb contradiccions afectives en un marc de relacions no normatives. D’altra, el contrapunt que ve donat per les penúries i vivències de l’avantpassada de la protagonista, l’àvia, una dona forta i sacrificada que lluita per sobreviure durant el període d’entreguerres a Andalusia, i que se’ns mostra mitjançant un narrador en tercera persona, parcial i proper.

Des del primer moment ens sentim seduïdes per aquesta petita amb passió per la lectura i que carrega a l’esquena les diferències de caràcter amb la resta de la família. Les injustes situacions que li toca viure i que la transformaran en una dona rebel i alliberada, amb un toc de malenconia a dintre, fan avançar la trama d’una manera àgil i fluida. De la mateixa manera, la valentia de l’àvia, qui treballa intensament per sortir-se’n de la pobresa i per mantenir unida la seva família, connecten de manera directa amb les emocions del lector, qui desenvolupa una empatia clara cap aquest personatge que encarna les anades i tornades de la migració interna i externa que va tenir lloc en els anys de la postguerra.

L’estructura de l’obra és sòlida, i la prosa nua i transparent, sense pretensions, amb uns diàlegs versemblants i ben treballats. Això i els altres temes i reflexions que ocupen així mateix un paper clau en l’obra, com la violència masclista, els models de relacions personals no heteropatriarcals, el conflicte privat/públic en el marc familiar, etc., fan d’aquesta novel·la un viatge ple de descobriments i emoció. En definitiva, una narració que desperta la consciència i agita les creences més íntimes, obligant-nos a observar i observar-nos amb una altra perspectiva.

cc


fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements