3 consells per escriure microrelats

microrelatsPer Carolina A. Crespo. 

 

Deia Borges (per justificar el fet de no haver escrit ni una sola novel·la) que “desde luego, es más fácil vigilar un cuento, en razón de su brevedad, que vigilar una novela”. Tanmateix, la realitat és que molt sovint trobem grans dificultats per tal d’escriure un microrelat i aconseguir la concisió i la densitat que caracteritzen aquest tipus de textos.

El concepte de microrelat es troba en certa manera en construcció, ja que es tracta d’una modalitat narrativa molt poc estudiada (a causa de la seva brevetat ha estat considerada fins fa ben poc un subgènere menor). Molts són els autors (Lagmanovich o Fernando Valls, entre d’altres) els qui situen el seu origen en la prosa poètica romàntica i les consegüents evolucions experimentals del Modernisme i les Avantguardes, citant Baudelaire, Gómez de la Serna, Cortázar, Oliverio Girondo, Vicente Huidobro i el reconegut Augusto Monterroso com els pioners en aquesta branca creativa.

Sigui com sigui, i malgrat els debats entorn de l’origen d’aquests tipus de textos, el que si podem extreure’n d’aquests estudis i lectures són unes característiques bàsiques, com l’extensió reduïda (alguns parlen de 140 paraules, altres no més d’una pàgina), la precisió del llenguatge, la condensació de les idees, la capacitat de suggerir i sorprendre, l’ús de la ironia o l’ambigüitat, i el final obert.

Els microrelats esdevenen així retalls fragmentaris de la realitat, que esclaten en la ment del lector conduint-lo a diverses interpretacions (sovint contradictòries) i obligant-lo a mirar des de múltiples perspectives. Al contrari que la novel·la, que funciona per acumulació (de trames, imatges, espais, temps, personatges), el microrelat funciona per selecció; retalla una anècdota, un instant, i l’eixampla en totes direccions.

Dit això, quines serien les claus per escriure un micro conte d’aquestes característiques? Aquest són els nostres consells:

 

  • En primer lloc, cal tindre en compte que un microrelat per força ha de centrar-se  en una sola emoció o idea, per tal de concentrar en ella tota l’atenció del lector. Llavors, hem d’escollir una escena amb la suficient força expressiva per connectar directament amb la percepció d’aquest lector. És important que no vulguem abastar més d’una acció o més d’un o dos personatges, imaginant-nos el microrelat com el resultat del clic d’una càmera. En aquest sentit, penseu que, de vegades, recórrer a un personatge pla o arquetip pot ser útil, ja que no necessitarem perfilar-lo gaire per tal que el lector/a l’identifiqui, i això ens deixarà més marge per dibuixar la història o l’acció pertinent. Fixeu-vos en aquest exemple:

“—Envejezco mal —dijo; y se murió.”

(Augusto Monterroso)

 

  • En segon lloc, i una vegada hem escollit el tema i l’efecte que esperem causar (per exemple, davant el tema “injustícia social” volem causar “empatia” per “conscienciar” el lector, o amb el tema “crisi existencial” volem connectar amb la nostàlgia del narratari), hem de tindre en compte que totes les paraules del text han de connotar aquesta emoció o pensament. Per tant, haurem de fer un treball de selecció lèxica que hi vagi d’acord amb el tema. En aquests casos, és ben útil fer un mapa conceptual previ, en el qual vessem, de manera intuïtiva, totes les paraules, sons, espais, personatges que associem amb aquesta idea. I després encara ens quedarà polir, i eliminar tots els elements prescindibles per la comprensió del nostre interlocutor/a. El que és interessant és que seleccionem paraules amb capacitat evocadora, que condueixen la ment del lector en un viatge d’anada i tornada pel seu imaginari personal. Quantes interpretacions i referències pot generar el dinosaure de Monterroso? Doncs això és el que hem d’intentar trobar. Observeu, per exemple, aquest microrelat:

 

“Una mañana, nos regalaron un conejo de Indias. Llegó a casa enjaulado. Al mediodía, le abrí la puerta de la jaula. Volví a casa al anochecer y lo encontré tal y como lo había dejado: jaula adentro, pegado a los barrotes, temblando del susto de la libertad.

(Eduardo Galeano)

 

  • En tercer lloc, hem de tindre en compte que el microrelat està concebut i orientat cap al final, molt més que un relat breu o una novel·la. Per tant, el desenllaç ha d’estar minuciosament calculat, i ha de suposar una ruptura o paradoxa  que provoqui la sorpresa, incertesa o inquietud en la ment del lector/a. Reflexionem una mica sobre aquest microrelat d’Enrique Vila-Matas:

“Sentí una molestia muscular, era la quinta vez que yo nacía”. 

Com podem comprovar, la tendència a l’ambigüitat i/o els finals oberts és un factor comú en els microrelats, així com les ruptures lèxiques de refranys o dites populars. Aquest ús del ver “néixer”… l’hem d’entendre en sentit figurat o metafòric? És un renaixement vital després d’una crisi o hi ha algun detall que se’ns escapa? L’inesperat (fóra de la realitat i comuna i compartida, fóra del que coneixem i el nostre espai de conforr) és precisament l’àmbit on es creen i habiten els microrelats.

(Bibliografia: “Taller de narrativa”, L. Freixas; “El microrelato; Origen, características y evolución”, per Maria Gracia Fernández-Cuesta, Univ. de Málaga; Centro Virtual Cervantes, Autores)

cc


fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.


Advertisements