Què s’amaga darrere del tema d’una novel·la?

“Descobrir allò que només una novel·la pot desvetllar és la seva única raó de ser”

(Milan Kundera)

Per Carolina A. Crespo.

 

La realitat és més estranya que la ficció, es limita a esdevenir de manera brutal, insensata, desordenada, ens deia Huxley. Tanmateix, és la recreació, transgressió o comprensió de la mateixa el motor que genera la producció artística. En aquest sentit, és obvi i inevitable que una de les preguntes que més angoixa pot causar a un escriptor/a sigui precisament aquesta: Quin tema escolliré per la meva novel·la?

L’elecció del tema o eix temàtic és una de les qüestions prèvies al procés d’escriptura que més delicadament hem de tractar i que ens duu, a més, a altres interrogants, com ara: És possible i/o obligatori ser original? Sobre la recerca apriorística i exhaustiva de l’originalitat, que l’autor Javier Marías qualificava de “plaga del segle XXI”, molt se n’ha parlat ja, així que només caldria preguntar-nos si realment és això el que hem de demanar a una bona història, aquella que voldríem llegir i, per tant, la que sense dubte estem desitjant escriure.

Llavors, quin seria el tema d’una bona història? D’alguna manera, li demanarem a la nostra història que doni vida a aquells interrogants essencials que mouen i commouen al nostre públic objectiu i que, des de diferents perspectives i aproximacions, han travessat tota la literatura produïda en el marc de la nostra tradició cultural escrita.

Com deia ben encertadament Cristina Peri Rossi: “les nostres qüestions són les mateixes que les de la filosofia” (C. Peri Rossi, “La metamorfosis del cuento como parábola cerrada”). No hi ha res de nou en elles. La dificultat vindria donada per la decisió de com representeu aquell fet carregat de significat, capaç de traspassar les línies del que és individual i fer un camí sense retorn cap a les inquisicions sobre l’essència de la condició humana.

La paradoxa és que, curiosament, el lector/a posa les seves expectatives envers la novel·la com l’única manera d’arribar a un tipus de coneixement de la ment humana o de la realitat que l’envolta mitjançant la lectura d’històries que precisament sap que no són reals (David Lodge, “El arte de la ficción”). Així, no serà una bona història la que tracte només del sentit de la vida, de l’ús i l’abús del poder, de les pasions elementals, dels conflictes generacionals, o de la mort justa o injusta, sinó la que faci el lector viure la interpretació concreta dels fets des de la qual es posiciona l’autor/a.

Anant una mica més enllà, haureu de preguntar-vos doncs quina és la vostra motivació quan escriviu una novel·la: Quin és l’enigma humà que voleu desxifrar i des de quina perspectiva voleu que el lector ho interpreti? Aquest enigma serà el qual establirà una línia de connexió directa amb els ulls que es troben a l’altra banda de les pàgines, i el que provocarà que els lectors desgranen la novel·la atrets sense remei com si es tractés d’un imant.

Finalment, la resposta a aquest enigma us guiarà probablement cap a l’elecció del subgènere narratiu que s’ajusti més al nostre objectiu: Optareu per una distopia o una novel·la d’idees (romàn à thèse, o novel·la de tesi)? Serà una ‘nonfiction novel‘ seguint les passes de Truman Capote o una novel·la de caràcter realista o històric? Això, escriptors i escriptores, ja és el vostre punt de partida.

 

(Altres referències bibliogràfiques: “El arte de la novela” de Milan Kundera; “Taller de Narrativa” de Laura Freixas; “Algunos aspectos del cuento”, Julio Cortázar).

 

cc

 


 

fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements