Cinc consells abans de començar a escriure una novel·la

Carolina A. Crespo. 

 

“La novel·la és precisament una forma híbrida. És en part investigació social, en part fantasia, en part confessió”

(Salman Rushdie, “En defensa de la novel·la, altra vegada”)

Escriure és de vegades una necessitat, d’altres esdevé ofici i unes poques, afició. Milers de pàgines s’han escrit ja sobre els processos d’escriptura, sobre les errades bàsiques d’estructura, o sobre com activar els mecanismes necessaris perquè la història funcioni. Però a l’hora de la veritat, molts i moltes hem experimentat el pànic intolerable abans d’escriure les primeres línies del qual parlava Pessoa, o hem tremolat davant la “pàgina en blanc que ens somriu amb la seva boca desdentada” que turmentava Amos Oz.

Per superar aquest abisme compartit, us oferim cinc reflexions en forma de consell que podeu incorporar a la vostra dinàmica de treball:

  • L’escriptura està feta de decisions, i una de les preguntes prèvies que no podem evitar  respondre’ns és un interrogant ben simple: Per què escrivim? Molts autors i autores han donat resposta a aquesta incògnita assegurant que ho fan per fixar la memòria, per necessitat imperiosa, per repensar o recrear la realitat, com una forma de coneixement, com una manera d’investigació social, o per aprofundir en l’essència de l’ésser humà i explicar “allò que només la novel·la pot referenciar” (M. Kundera). Sigui com sigui, aquesta resposta ens durà a un següent enigma que hauria d’estar present al llarg de tot el procés: Per a qui escrivim? I és que, en el fons, és aquest lector-jutge, implícit en qualsevol acte de creació, qui ha de sentir-se seduït i qui s’encarregarà de desentranyar els camins de la nostra història, és qui justifica i premia els nostres esforços i, seguint les paraules d’Unamuno, qui “salva al novel·lista de la seva solitud radical”. Només posant-nos en el seu lloc podrem resseguir les línies de la història i comprovar si l’efecte que buscàvem, allò que ens movia per dins i que pretenien provocar, aquesta agitació necessària en el lector, s’ha produït realment.

 

  • Siempre me han irritado los relatos donde los personajes tienen que quedarse como al margen mientras el narrador explica por su cuenta”. Aquesta és una de les afirmacions més conegudes de Julio Cortázar, aplicada a la seva teoria sobre el conte i la narrativa breu. Més enllà d’escollir un tipus de perspectiva, un nivell de focalització i un tipus de narrador, hem de ser capaços de diferenciar i fer evidents les diferents veus narratives presents en el nostre relat o novel·la. És cert que una veu autorial que domina i predomina per sobre dels personatges ha quedat arraconada en la narrativa actual, com deia Cortázar, en part perquè allò que se cerca és explicar el calidoscopi de la realitat des de la polifonia. Però, sigui com sigui, hem de perfilar i dotar de veu pròpia cadascun dels personatges i distanciar el seu discurs del narrador. (Sobre la ironia del narrador i les diferents veus, podeu consultar “L’art de la ficció” de David Lodge).

  • Íntimament relacionat amb l’anterior, no podem oblidar la referència a les fitxes tècniques, que molts detesten, dels personatges. No només són imprescindibles pel que comentàvem abans de la necessitat de la distinció dels punts de vista, sinó per aconseguir la desitjada coherència i la verosimilitud, tant en la nostra novel·la com, i sobretot, en el nostre relat breu. Més o menys explícites o exhaustives, en forma de mapa conceptual o de fitxa, seran la nostra brúixola quan reflectim les reaccions o pensaments del personatge o personatges principals i secundaris, dotant de sentit l’univers propi que estem en procés de construir.

 

  •  La clàssica distinció entre novel·la de personatge o novel·la d’acció és un horitzó que tampoc hem de perdre de vista abans d’engegar un projecte creatiu. I és que depenent de la nostra elecció, emergiran un tipus de narrador o un tipus d’estructura, adquirirà protagonisme o bé la psique dels actors i actrius del relat, o bé l’entorn i l’ambient creat en un context històric determinat, o bé o el conflicte que genera l’acció i funciona com motor de la novel·la. En cas que tinguem dubtes sobre quin és l’aspecte que predominarà, acabarem confonent al lector amb llargues divagacions sobre el marc o la ideologia subjacent, que desentonaran sense remei amb el dibuix mil·limètric dels pensaments i inquietuds del protagonista.

 

  • Finalment, un consell que no per evident hauria de ser evitat: hem de conèixer el nostre destí i caminar cap a ell sense desviar-nos. Com ben encertadament apuntava en el seu blog Gabriella Campbell, has de finalitzar sempre el teu relat o novel·la (aquí us deixem l’enllaç: http://www.gabriellaliteraria.com/el-unico-consejo-que-realmente-necesitas-para-escribir/). No només perquè complir objectius i crear hàbits és un deure imprescindible per aquells que es volen dedicar d’una manera o altra a l’escriptura, sinó perquè la maledicció dels relats inacabats neix amb una errada inicial que pot generar inestabilitat tècnica durant tot el text: no conèixer el desenllaç o ser incapaç de tancar les trames, només descobreix que en realitat no sabíem què era allò que volíem transmetre i, per tant, el lector se sentirà d’alguna manera, estafat.

 

De qualsevol manera, no us espanteu amb tota aquesta planificació (a la qual segurament podríem sumar moltes altres tasques de preparació), i imagineu-ho com una mena de “ritual iniciàtic” que no té per què ser especialment embullat o feixuc, ni retardar necessàriament el procés. A més, no oblideu combinar-ho amb l’escriptura lliure i les notes constants, que podeu deixar reposant pacientment en el vostre racó o banc d’idees fins que arribi el moment de ser utilitzades o redescobertes.

 

cc


fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements