Poniatowska i la veu de les oblidades

Poniatowska i García Márquez

Des de les seues predecesores Maria Zambrano, Dulce María Loynaz i Ana María Matute, fins les Madres de la Plaza de Mayo, passant per Tina Modotti, Leonora Carrington o Sor Juana Inés de la Cruz. Les paraules d’Elena Poniatowska en rebre el premi Cervantes van recórrer el passat i la vida d’aquelles dones admirables, dignes i rebels, i a elles prenia com a referent per situar-nos correctament en la seua òptica personal, des de la qual observa el món.

La seua obra ho és, visceral i compromesa, com a dona, com a artista i com a ciutadana del seu Mèxic estimat, aquell que l’acollí en la seua primera infància, allà pel 1942. “¿Cómo iba yo a transitar de la palabra ‘París’ a la palabra ‘Parangaricutirimicuaro’? Me gustó poder pronunciar ‘Xochitlquetzal’, ‘Nezahualcoyótl’ o ‘Cuauhtémoc’ y me pregunté si los conquistadores se habían dado cuenta quiénes eran sus conquistados“, explicava Poniatowska durant el seu discurs.

El poder financiero manda no sólo en México sinó en el mundo. Los que lo resisten, montados en Rocinante y seguidos por Sancho Panza son cada vez menos”, assegurava així mateix l’autora de “La noche de Tlatelolco”, gran obra que recull els fets de l’octubre de 1968, quan els estudiants mexicans foren brutalment reprimits pel govern de torn a la capital, amb un balanç de 200 morts segons els mitjans estrangers, i 20 segons fonts oficials.

La crítica feroç al sistema, les desigualtats socials i la violència amb què es lliura la batalla migratòria, no són ítems tan habituals en els discursos d’aquestes cerimònies literàries, i tanmateix, foren els eixos d’una exposició on l’escriptora s’acabà definint així: “una escritora que no puede hablar de molinos porque ya no los hay y en cambio lo hace de los andariegos comunes y corrientes que cargan su bolsa del mandado, su pico o su pala, duermen a la buena ventura y confían en una cronista impulsiva que retiene lo que le cuentan”.

Quatre dones

El premi Cervantes es crea el 15 de setembre del 1975, dos mesos abans de morir el dictador Francisco Franco. La iniciativa vingué donada pel llavors Ministeri d’Informació i Turisme i el guanyador de la primera edició va ser el poeta Jorge Guillén. El prestigi anà creixent, i autors com Jorge Luis Borges, Alejo Carpentier, Dámaso Alonso o Nicanor Parra han rebut el guardó. No obstant això, cal recordar que des de llavors només quatre dones han sigut homenatjades amb aquest premi, comptant el rebut per la mexicana: la pensadora i filòsofa María Zambrano, Dulce María Loynaz, poetessa cubana, i la novel·lista Ana María Matute. El regust, per tant, és agredolç, ja que comprovem una vegada més com el patriarcat es deixa així sentir també en aquest àmbit artístic. Queda clar que encara hi ha molt camí per recórrer i molts murs per enderrocar.

Advertisements