Marta Rojals: “L’Altra està plantejada com un diàleg amb les entranyes del lector”

Per Carolina A. Crespo

La precarització laboral i la decepció de la generació dels 70 i 80 davant la crisi social i econòmica actual dibuixen el context de L’altra (RBA- La Magrana), la darrera novel·la de Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975), on les relacions interpersonals i l’etern conflicte entre allò públic i privat esdevenen els fils d’una trama argumental més complexa del que sembla.

Combina Rojals un llenguatge precís i punyent amb la profunditat psicològica dels seus personatges, immersos en un conflicte intern que es va destapant segons anem passant les pàgines. Així, després de Primavera, estiu, etcètera, aquesta arquitecta, traductora i articulista a Vilaweb.cat, ens dibuixa una imatge potser menys esperançadora, més crua i que ens convida a la reflexió sobre aquell altre rostre que tots i totes ens esforcem a amagar.

Des d’El Gargot, ens hem adreçat a aquesta jove autora per parlar de la seua obra. Accesible i ràpida en les respostes, vos deixem amb ella.

laltra

L’article que va ser, segons tu mateixa expliques, embrió de L’Altra, ‘Creients’ (publicat a Vilaweb el 20-06-2011), comença amb una frase lapidària: “Ens ho van dir i ens ho vam empassar” per acabar amb una certa esperança: “De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres”. És també aquest el recorregut d’experiències i existencial de la protagonista del teu llibre?

De la protagonista no ho diria, perquè la seva és una història molt particular, però sí que pot ser-ho de l’entorn humà que l’envolta, que ja és de tipus més general, o més generalitzable, per dir-ho així. Crec que un personatge com l’Anna demanava el suport d’un entorn una mica reconeixible perquè no quedés més amarcianat del que ja és. I el context de crisi com el que reflectia l’article, que més o menys pot reconèixer tothom, ha estat aquest suport, penso que necessari.

Fa uns dies tancava a Palma la Setmana del Llibre en català, i “L’altra” era una de les novetats més recomanades i venudes. A més, fa poc es publicava al diari Ara una notícia on xifraven en 30.000 els exemplars venuts. Aquesta dada vol dir que el teu missatge ha connectat amb un públic necessitat d’empatia?

Aquesta xifra té trampa. A l’Ara en van fer una bona interpretació: 30.000 exemplars ‘col·locats’, van escriure, cosa que és exacta i vol dir que s’han distribuït, però no que s’hagin venut. Per tant, allò que en realitat ens diuen aquests números és que l’editorial ha fet una feina intensiva de repartiment, i si un llibre té presència, també té més probabilitats que es vengui més. Això és injust per a molts altres llibres que no tenen aquesta possibilitat d’arribar al públic, i penso que no sempre és positiu per al mateix llibre ‘privilegiat’, perquè genera recels, prejudicis, aversions, o crea expectatives desproporcionades sobre la qualitat del llibre, que, en el meu cas, no deixa de ser el d’una autora amateur, amb els seus encerts i els seus errors. Si t’és igual vendre a qualsevol preu et pot compensar, però, per a mi, tot el que no es guanya el llibre per ell mateix és sobrer i no em satisfà. En aquest sentit trobo més raonable la manera d’arribar al públic del Primavera…, per exemple, que va ser de baix a dalt, sense presses, de lector a lector.

La introducció de L’altra és ja una presa de consciència sobre la societat de la “sobreinformació” i la contrainformació, una societat alienada i amb problemes seriosos per superar el mon globalitzat que ens separa. Hi ha esperança?

El futur ha de ser esperança a la força, sobretot en el moment que vivim. Només cal pensar en la medicina, en la conscienciació ambiental, en la circulació de la informació fora del control dels grans mitjans oficials amb grans interessos… Tot això va endavant i és positiu: necessitem una societat sana —físicament i mental— perquè tingui la força d’emprendre els canvis que històricament ens pertoca fer. Ara no sé si era això el que demanaves… En tot cas, aplicat al llibre, crec que qui el llegeixi entre línies l’hi trobarà, aquesta esperança: els personatges són vius, ja tenen una edat en què saben una mica les possibilitats que dóna la vida i es tenen els uns als altres, que no és poca cosa.

Parles fins i tot d’una certa esquizofrènia personal, d’un desdoblament entre el que volem ser i mostrem a les xarxes i el que som…

No faria servir la paraula esquizofrènia, però el terme ‘desdoblament’ em sembla molt adequat a l’hora de distingir entre el ‘jo’ digital i el ‘jo’ analògic. I si ho volguéssim embolicar més, ara no recordo qui era que va dir que tothom té una vida pública, una de privada… i una de secreta. Crec que les xarxes posen les dues últimes a l’abast de tothom i, per als mortals que només vivim una vida, amb totes les renúncies que això comporta, és una temptació irresistible.

En alguna entrevista dius que L’altra s’ha de llegir cap endins…

Sí, potser ho deia en contraposició al Primavera…, que pel que he observat és una lectura extravertida, que fa venir ganes de compartir-hi les afinitats, d’explicar-les amb aquella alegria. En canvi, L’altra està plantejada més com un diàleg amb les entranyes del lector, hi busca una complicitat més íntima i menys confessable. L’altra és un llibre força desagraït pel que fa al feedback, perquè no admet fàcilment el “m’ha agradat”, i en canvi admet molt bé el “no m’ha agradat”. Un lector em va comparar les sensacions de llegir el Primavera… amb les de veure Cinema Paradiso, i les de L’altra amb les de Pulp Fiction. Em va encantar l’analogia, l’hi vaig comprar de seguida.

Com vius el procés d’escriptura? És aquell part dolorós del que parlava Kafka?

El visc fatal, i no és per fer-me la interessant. Escriure em fa més mandra que res i per a mi tota excusa és bona per a no fer-ho. Mentre estava escrivint les novel·les (sense saber que ho serien) no ho vaig explicar a ningú fins que no van ser acabades, perquè la temptació de deixar-ho era contínua, per mandra, per cansament, pel que sigui, i arribava un punt que em deia: ei, que no tens per què fer-ho! Era al recordar-me aquest des-compromís, que podia deixar-ho córrer quan em semblés que no passaria res, el que em permetia deslliurar-me de l’auto-pressió i anar avançant. És una contradicció difícil d’explicar. L’únic gust que trobo a escriure és el de reescriure. Reescriuria fins a l’infinit. Així que m’enganyo a mi mateixa amb el caramel de reescriure, em dic: va, una línia més i ho refàs.

Parlem de l’estil de la teua narrativa. És un realisme cru, a vegades nostàlgic, creus que l’art ha d’estar compromès amb el seu moment històric? Et sents identificada amb alguns o algunes autores de la teua generació?

Identificada no ho sé, però m’interessa tot allò que és actual i quotidià, i menys allò que és passat o d’una època que no he viscut. En l’aspecte del present continu m’agrada molt la Isabel Sucunza, la manera com radiografia tot el que l’envolta i t’ho va entrant tot a dins que ni te n’adones. La llegeixo per internet, cosa que s’adiu amb els temps que corren. Per internet volten escriptures virtuosíssimes, comptant-hi les que no es podrien catalogar com a literàries, llàstima que llegir-les en pantalla sigui tan incòmode.

Fernando Vallejo deia que la tercera persona autorial està esgotada “no va enlloc, ja ha donat tot el que havia de donar, amb Balzac, Zola o Doistoievski”. Què n’opines i què recomanaries a un escriptor novell? Necessitem el “jo” per contar la realitat actual?

Mare meva, no en tinc ni idea… Sóc una profana absoluta, no sé res sobre primeres o terceres persones ni sobre què es porta o no a l’hora de narrar. Quan escric ho faig ‘a salto de mata’, que diuen els castellans: a cop d’intuïció. No em fa res dir que lo meu és l’atreviment de la ignorància, perquè estic segura que si en sabés massa, em quedaria paralitzada.

Literatura i gènere. És evident que el patriarcat també travessa la producció literària. Creus que la literatura escrita per dones ha de ser encara ara una presa de postura, una barricada més de la lluita, encara que siga mostrant allò que no es diu en l’abrumadora majoria de literatura escrita per homes?

Això sí que ho he pensat una mica. Sense haver llegit prou per saber si és veritat, crec que les dones hem de recuperar terreny en un camp on ja s’han explicat cent milions de maneres masculines de viure i de fer (dic tres reduccionismes a l’atzar: infàncies de crueltats i d’espiar calces, adolescències de palles i cops de puny, adulteses de tenir la bugada feta i planxada…), fins al punt que han creat maneres de ‘literar’ considerades neutres, que s’han establert com la forma ‘neutra’ de descriure el món. I això també passa en la ficció de pantalla. Per exemple, posem-hi un Walking Dead: les dones no busquen mai compreses o tampons, cosa que seria procedent i naturalíssima per al seu desenvolupament en aquest context de supervivència—¿es deuen rentar les calces i els pantalons al riu, si no en tenen de recanvi?—, tant com quan ens les ensenyen buscant aliments, medicaments o bolquers. El fet que sistemàticament s’obviï la nostra naturalesa, fins i tot quan procedeix!!, ens fa menystenir-la, i això també val per la literatura: pensem que les vicissituds de ser dona, els cicles, les muntanyes russes hormonals, la manera de sentir la vida, són coses de dones, excepcions obviables, i les de ser home són les normals per defecte. Ara, ja t’ho dic: potser ara em llegeixo tota la literatura universal i comprovo que no és ben bé així, però la meva impressió general és aquesta.

Tu vas trobar la inspiració fent un article, un dels principals problemes dels escriptors i escriptores que comencen és trobar “una bona història”. On els recomanaries buscar-la?

Com he dit més amunt, però d’una altra manera, no sabria què dir-te, perquè fet i fet també acabo de començar. Potser la recomanació la demanaria jo, mira què et dic.

Projectes, exploraràs altres gèneres…

Si et refereixes a escriure, abans de plantejar-me res vull veure com li va a ‘L’altra’. Només quan hagi passat prou temps podré valorar si m’ha compensat o no haver tornat a publicar, i aleshores decidirem si val la pena embolicar-s’hi de nou.

cc


fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements