Rayuela, l’eterna recerca

Julio Cortázar
“Si en esta vertiginosa rayuela, en esa carrera de embolsados yo me reconocía y me nombraba, por fin y hasta cuándo salido del tiempo y sus jaulas […] marcando las horas y los minutos de las sacrosantas obligaciones castradoras, en un aire donde las últimas ataduras iban cayendo y el placer era espejo de reconciliación…”

Per Carolina A. Crespo

Tinta que degota de les pàgines i pàgines des d’on molts crítics intenten explicar una obra inclassificable i justificar un autor inoblidable. Aquest 2014 es compleix el centenari del naixement de Julio Cortázar, quan fa només uns mesos, el passat juny, es commemorava el 50 aniversari de la publicació de l’obra més màgica de l’autor: Rayuela. Així, aquest febrer, l’editorial Alfaguara publica el seu Cortázar, de la A a la Z, llibre que recull imatges, correspondència i extractes d’algunes de les seues obres més paradigmàtiques, dibuixant una mena de mapa vital de l’autor.

Molt s’ha escrit sobre aquest porteny nascut a Brussel·les, fill i amant obscur del París més bohemi. Tothom intenta desxifrar el significat de les seues paraules, desmembrar els seus textos, descobrir fins el darrer misteri que amaguen els seus escrits, però a Cortázar t’has d’apropar lentament, per darrere i sense jutjar, t’has d’abandonar als seus sabors, has d’entrar en les seues imatges i romandre allà una estona, paladejant. Has d’escoltar les converses a altes hores de la matinada i travessar la barrera entre realitat i fantasia per tornar després a la crua veritat que en el fons era un somni, i has de sofrir en la teua carn, com a lector/a, tot allò que sofreixen els noctàmbuls, idealistes, incompresos protagonistes de la seua obra. És un viatge arriscat, però que no deixarà ningú indiferent si vos goseu treure les corretges de l’espectador tradicional, si despreneu la ment de prejudicis estilístics i vos limiteu a gaudir, a observar i a deixar que totes les peces encaixen -o no-, al seu temps.

Parlar de Rayuela és tan arriscat com llegir-la, però no pretenem un anàlisi exhaustiu, sinó un in memoriam d’alguns dels fragments amb els que volem despertar la curiositat del profà i de l’escriptor iniciàtic, i els records dels qui han traspassat abans l’umbral d’aquesta antinovel·la antiliterària i antigramatical, meta-artística i meta-simbòlica a la vegada.

Els seus detractors atacaven Rayuela per ser precisament això, una novel·la total, inabastable, que presentava situacions inconnexes, que mesclava gèneres literaris i fragments de notícies, reflexions de l’autor, i molta, molta destrucció del propi llenguatge, eina de treball de l’escriptor. I Rayuela és tot això, un maremàgnum de paraules i símbols, de metàfores i visions, un espill trencat en mil fragments que reflecteixen un enorme interrogant, un interrogant sobre l’amor, la dependència, l’escriptura, la música i la resta d’arts, sobre el procés d’escriptura i els somnis, sobre la inspiració i el treball, sobre la implicació en l’entorn i les injustícies, sobre el valor i la covardia, sobre la ingenuïtat i la bellesa sempre relativa, sobre el dolor i la malaltia, sobre la mort i la fragilitat de l’ésser humà, sobre les decepcions i les misèries.

Hace rato que no me acuesto con las palabras” diu Oliveira -Cortázar?- per després “hescribe Holiveira, el hego y el hotro”, perquè “usaba las haches como otros la penicilina”. Cortázar destrueix el llenguatge posant en qüestió l’arbitrarietat del signe i l’efecte de confrontació amb la paraula, tan perillosa i amb tant de poder que el protagonista es rendeix: “La violación del hombre por la palabra, la soberbia venganza del verbo contra su padre, llenaban de amarga desconfianza toda meditación de Oliveira”. Oliveira, un home que “no es, sino que busca ser”.

El pacte que planteja Cortázar al seu lector/a és el de la descoberta, poc a poc, de l’ordre de la història, si és que existeix, i emula el títol amb la proposta de lectura alterna dels capítols. Tant si es llegeix de manera clàssica com desordenada, el ritme intern de la novel·la va posant-se en relleu, i podem seguir a la perfecció les reflexions literàries de Morelli (brillant la reflexió sobre el lector-femella i el lector-mascle, res a veure amb qüestions de gènere, per suposat), les cites i retalls de diari (un toc fresc que desvia l’atenció i ens reconcilia amb l’humor de l’autor) i la història d’amor i recerca de la Maga.

La Maga és un personatge que eclipsa inevitablement a la resta, tan etèria i al mateix temps, tan terrenal, tan lluny de les convencions socials (quin tipus de mare per Rocamadour?), torturada i sempre caòtica, seguint “ese desorden que es su orden misterioso, esa bohemia del cuerpo y del alma que le abre de par en par las verdaderas puertas”.

La relació entre Oliveira i la Maga, dos cossos que es toquen i, com travessats per un llampec són llançats un lluny de l’altre, una i altra vegada, sosté el fil argumental de Rayuela. Les descripcions dels seus encontres són, sense dubte, un plaer pels sentits:

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo […] Me miras, de cerca me miras, cada vez más cerca y jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua entre los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene como un perfume viejo y un silencio. […] Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua”.

Com era d’esperar, la tragèdia -o els dubtes i les pors- separa els protagonistes, i les imatges aprofundeixen en el drama, “Me dolés en la piel, en la garganta, cada vez que respiro es como si el vacío me entrara en el pecho donde ya no estás”.

Els detractors dels qui parlàvem unes línies més a dalt, restarien molts capítols de Rayuela, però tal vegada són, precisament, els que la fan única. Reflexions inacabables sobre jazz, art i escriptura apareixen inesperadament per tot el text, trencant l’estructura esperada en una novel·la. I és que no podia ser d’altra manera en aquesta anti-narració, on la subjectivitat de les múltiples veus narratives esclata en les digressions, que tenen tant o més valor que la història principal.

Com diu Cortázar: “Un tipo al piano y la lluvia sobre la claraboya, en fin, literatura”.

 

cc

 


 

fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements