L’accidentada presa de consciència d’un periodista

Sostiene Pereira

Per Carolina A. Crespo.

Pereira no afirma, no explica, no conta, sosté, i el narrador es limita a ser testimoni d’allò que el protagonista va rememorant, línia a línia. L’any 1993 escrivia Tabucci les darreres paraules del seu Sostiene Pereira, una testimonianza*, una novel·la que ens mostra la cara amable de la crisi de consciència que vivia l’Europa post-bèlica, personificant-la en un humil periodista cultural de la Lisboa dels mesos previs a la instauració de la dictadura del general Salazar.

En breus farà dos anys de la mort d’aquest novel·lista italià enamorat de Lisboa, però el seu estil únic continua éssent un exemple tècnic per les noves generacions d’escriptores i escriptors.

No és el dissident i revolucionari Monteiro Rossi qui interessa a l’autor, sinó el responsable de la secció de cultura d’un diari mediocre, Pereira. Un Pereira vidu (parla amb la fotografia de la seua dona cada vegada que té un problema), amb sobrepès, i una tendència natural a la solitud i la malenconia. Se’ns presenta així un protagonista que provoca l’empatia del lector des de l’inici de la novel·la, la qual comença in media res, en una “magnífica jornada estiuenca, assolellada i airejada” en la redacció d’El Lisboa.

La tècnica i l’ús d’aquest narrador que es distancia de l’acció i alhora es situa en la proximitat de la transcripció directa del pensament i els records del protagonista és l’encert més rotund de Tabucci, fet que li permet provocar la intriga del lector, accentuant així mateix la sensació de versemblança i credibilitat del relat.

Es tracta d’una història universal, la història d’una crisi de consciència, si bé destaca la magistral capacitat de l’autor per dibuixar a la perfecció la imatge del protagonista, un Pereira que, malgrat semblar un anti-heroi a l’inici del relat, va demostrant amb les seues accions un valor i una dignitat admirables, i del tot inesperades.

Així, amb un llenguatge planer però no exempt de riquesa descriptiva, Tabucci fa avançar la trama, esquitxada d’ironies i reflexions existencials i socials, posades en veu del protagonista i dels seus interlocutors, com ara el metge de la casa de repòs o el propi Monteiro Rossi.

La cruesa del desenllaç no decepcionarà al lector, ja que respon a les expectatives creades per l’autor al llarg de tota la novel·la, i alhora tanca l’obra amb un bany de realitat que obri el camí a la reflexió i l’anàlisi retrospectives.

* Aquesta obra va ser publicada en Anagrama l’any 1995, i posteriorment. en 2010, en Edicions Labutxaca, si bé aquesta darrera editorial decidí canviar en el títol el verb “sostenir” per “afirmar”, allunyant-lo, al nostre parer, del sentit que li va donar l’autor, qui treballa el llenguatge per distanciar ostensiblement el narrador dels fets, a cops, precisament, de “sosté”. És Pereira qui defensa el què i el com van succeir els fets, mentre el narrador es limita a transmetre-ho de manera indirecta, sense implicació, i és just en aquest punt on resideix el joc de perspectives de l’obra.

cc


fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements