Més enllà de l’espill, Poniatowska es retroba amb les set bruixes de la cultura mexicana

Ekahlo_frida_quadrststa que ves, mirándote a los ojos, en un engaño.”
(Las siete cabritas, Editorial Txalaparta)

Per Carolina A. Crespo.

La memòria -personal i històrica- d’Elena Poniatowska és el motor d’aquest brillant collage biogràfic que retrata, dolorosament, les set mares de la cultura mexicana contemporània.

Ja des de les primeres línies, Poniatowska ens atrapa enfrontant-nos a la imatge davant l’espill, on mirem cara a cara una Frida Kahlo que agonitza, que menysprea el seu cos de Judas, que talla els seus cabells i que pinta, que continua pintant, amb aquelles mans que mai l’abandonaren i que es recorregueren a si mateixa a través del pinzell.

L’autora enuncia des de la primera persona i ens murmura la vida de Frida, de les dues Frides, recorrent passat i present, sang i avortaments, i colors, sobretot colors, fins el darrer 14 de juliol de 1954, quan la pintora fuig, entre flames i al ritme de La Internacional.

Del llenç de la Khalo ens trasllada a les vides de sis cabres més: Pita Amor, Nahui Olin, Maria Izquierdo, Elena Garro, Rosario Castellanos i Nellie Campobello. Poniatowska completa així el seu micro-univers de les oblidades, de dones que amb la seua rebel·lia revolucionaren l’escena artística del Mèxic de la primera meitat del segle XX.

I ho fa amb una tècnica impecable. Intercanvia l’ús d’un narrador protagonista que intimida el lector, que l’esquinça, amb un narrador càmera, que dibuixa les escenes una a una a colp d’anècdota, de retall de premsa, de testimoni i d’imatge, per finalment arribar a l’omnisciència que penetra en la ment de la protagonista, despullant-la davant del públic, atent al més mínim detall de la història de la seua vida.

Poniatowska no descarta cap modalitat de discurs, es serveix hàbilment del discurs relatat, del directe i l’indirecte lliure, esquitxant amb monòlegs que desarmen, que commouen i ens endinsen en el món interior de la protagonista, sense intermediaris.

L’ús del present al llarg de tota la novel·la intensifica la sensació d’immediatesa i credibilitat, i el llenguatge carregat de simbolisme, ple de connotacions i col·loquial alhora, fa créixer encara més el ritme trepidant del que dota el text la parisenca.

És aquest un homenatge tan tendre com dolorós, que humanitzarà per sempre aquestes set dones que s’envoltaren d’una cuirassa per fer front la falta d’autoestima, el menyspreu dels crítics, les malalties físiques i de l’ànima, les crisis creatives i la solitud.

Crua i inquietant de vegades, d’altres entranyable, és sense dubte una novel·la que convida a la reflexió sobre la l’art i la vida, sobre les societats patriarcals, sobre la literatura i les misèries humanes.

Las mujeres caminan, sudan, aman, -escriu Poniatowska, clavant-nos aquesta imatge en la retina- son colchón de tripas, dan a luz, se acostumbran a la muerte. Cada una tiene su muerto adentro […]. Por su sangre corre el grito de Zapata: Tierra y Libertad. Al llegar a los pueblos, en un santiamén encienden la lumbre, echan el agua hirviendo en un perol y gallinas robadas que cuecen a punta de bayoneta, su fusil sobre el hombro para que nadie les impida darles de comer a los que vienen atrás.”

cc

 


 

fotoblog1Sobre l’autora

Carolina A. Crespo (1982) és llicenciada en Filologia Hispànica i docent de tallers d’escriptura i tècniques narratives. Exerceix com a coordinadora acadèmica d’El Gargot.

 


 

Advertisements